Va com va, va per Ovidi

Doncs sí, sembla que aquest bloc que va nàixer com a projecte d’una assignatura de 2n de Grau en Periodisme, compartit amb aquelles persones que comencen sent companyes de classe i acaben sent amigues teues, me’l quede jo! Núria. Aquells que estigue llegint-lo segurament ja sabeu qui sóc. I si no ho sabeu, us deixe amb un text que vaig escriure per al periòdic alcoià, per què si! Per qùè està bé fer veure que els jovens sabem reivindicar-nos i no tot ens dona igual…

Ahí va:

“Te costeres i ponts, música de telers…”  aquestes són algunes de les paraules que entonava  el nostre Ovidi Montllor per recordar el seu poble Alcoi. Però aquest dimarts 30 van ser altres artistes i un altre poble aquells que van rendir homenatge a les seues lletres, ja que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans de la Universitat de València va celebrar, junt amb tot aquell que s’hi vulgera apropar, un concert pels 15 anys de la mort de l’Ovidi. Ni més ni menys que quatre hores de música en català amb cançons versionades per cantautors i grups com Pau Alabajos, Batà, Andreu Valor, Naia, Obrint Pas i els mestres de tots els anteriors: Al Tall. Allò que podia semblar tan difícil com és omplir un saló d’actes no va ser cap utopia, perquè tot i haver un públic jove que havia de fer el sopar i estar de peu, pocs es van moure per deixar de banda aquells artistes i bon rotllo que es respirava. Increïble. No se m’acut cap altra paraula per descriure el que vaig sentir. I és que això de que sembla que no existeix música en valencià és una invenció del nostre benvolgut Canal 9. O a cas el canal de Camps ha fet mai referència a cap dels símbols de la música en català? Però, mentre Ovidi dedicà una cançó a la seua terra, aquesta terra sembla que no guarda cap sentiment per a ell, només per pàrkings i hotels.

Com és possible que haja d’anar-me’n a València per veure un homenatge a un alcoià que molts ni tant sols coneixeran? Pot ser ens faria falta una Teresa que ens explicara temes que l’Ajuntament passa per alt com qui no vol la cosa. Tot i el poc interès alcoià, va quedar clar que Ovidi Montllor és i serà estimat per molts amants de la terra, que no només van veure l’homenatge per sentir grups coneguts  sinó que van demostrar conèixer les cançons que Ovidi ens va deixar. Per aquells que volen minoritzar-lo o que no el recorden al seu aniversari, pot ser si que hagen d’anar-se’n de viatge, com va fer el propi Ovidi. El món “va com va”, sort que encara alguns et recordem, a pesar de no haver arribat conèixer-te.

Núria Agulló i Jordà, estudiant de periodisme a la Universitat de València

Anuncios

La familia americana más amarilla cumple 20 años

La exitosa familia cumple los 20 años en antena. Esto ha ocurrido muy pocas veces en la historia de la televisión y menos aún cuando se ha tratado de una serie de animación.  La trama se centra en la crítica al estilo de vida americano con una familia de este mismo país de clase media situada en el ficticio pueblo de Springfield. El día a día de los miembros de la misma, Homer, Marge, Maggie, Lisa y Bart dan rienda suelta a la imaginación de Matt Groening que creó la serie para Fox en el año 1987. La revista Time la ha llegado a considerar la mejor serie de animación del siglo XX.

Pero esta peculiar familia no sólo ha sabido labrarse un futuro en la pequeña pantalla, sino que también se han ganado al público en la gran pantalla.  El pasado mes de julio de 2007 se estrenó la película titulada Los Simpsons: la película que llegó a recaudar 526 millones de dólares en todo el mundo.

También han ganado diversos premios como 25 Emmy o 24 Annie. Y es que esta serie es vista tanto por los más pequeños de la casa que se divierten con las travesuras de Bart hasta los más mayores que reconocen haberse echado unas risas viendo la polifacética serie.

Y para los fans más acérrimos a la serie, Antena 3 emitirá mañana a las 22:15 cuatro capítulos de la vigésima temporada en la que podremos ver a la pequeña de los Simpsons hablando, a Marge desnudándose para un calendario benéfico y a Javier Bardem.

¡Haití!, baila…

Desgraciadamente hace 6 días la tierra se resquebrajó bajo el país de Haití. Un terremoto a 10 km de profundidad en el fondo marino, y con epicentro a 15 km de Puerto Principe (capital de Haití), sacudió con absoluta virulencia los hogares de los humildes habitantes de tan maravillosa isla. Descendientes de los esclavos africanos, poseedores de costumbres tan arraigadas e increíbles conservadas de aquella época.

El desastre natural es de magnitudes considerables, llegando a manifestarse de una de las catastrofes mundiales de mayor cifra de muertos y heridos de la historia. Los haitianos han sufrido no obstante varias replicas de entre 5 a 6 grados en la escala de Richter, dejándose notar en las próximidades: Cuba, Jamaica y República Dominicana.

Siendo haití el país más pobre de América, preocupa en demasía las infraestructuras para soporte médico en hospitales y organización para labores de primeros auxilios y servicios sanitarios, la coordinación de las ayudas y capacidad de reacción de un estado que ha sido azotado por un tremendo golpe dónde desgraciadamente los cimientos no han sabido bailar. Por lo tanto, se hace necesaria e importantísima la ayuda internacional que está paliando en la medida de lo posible que se produzcan más victimas, e intentando paulatinamente acabar con la escasez de alimentos y agua, y aliviar a la nación de la locura y del shock producido por tan repentino golpe. Está resultando realmente difícil llevar a cabo el avituallamiento porque tanto las comunicaciones como los edificios y personal cualificado han sido fuertemente afectados, los vuelos han sido cortados debido a que la torre de control del aeropuerto no está operativa y el combustible mengua.

Personalmente yo no agradezco la ayuda que tú puedas mandar a Haití, ni me interesa, pero seguro que los haitianos sí. Tampoco sé la satisfacción que te puede producir tal ayuda, pero para las victimas procurará un halo de esperanza que tras un mundo concebido y que ahora queda destruido tras la perdida de familias, amigos, conocidos, desconocidos, que hace una vez más distraer nuestra atención del mundo moderno y obliga a darnos cuenta que la vida con poder o sin poder, con dinero o sin dinero, con orgullo o sin sabores, no es más que vida. Y esa vida completa un ciclo que hoy debemos extender para las personas que nacieron de los escombros y el polvo de un país para mí tan rico, que económicamente es pobre.

El Cabanyal: no passaran!

“Que açò es farà així i punt”, eixe deu ser el pensament tant de Francesc Camps com de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, al pensar en el nou pla de El Cabanyal. I és que sí, una vegada més aquestes persones i totes aquelles que les envolten i recolzen al seu partit i govern, s’han lluït. És cert que el barri marítim valencià necessita  unes reformes, ja que moltes de les cases, van ser construïdes a finals del segle XIX i a pesar de tenir restes modernistes, necessiten una rehabilitació. Però, d’això parlem: d’una rehabilitació! però sembla ser que per al Govern Valencià és molt més fàcil agafar una excavadora i en un tres i no res allargar l’avinguda Blasco Ibáñez tombant cases.

És dir, es prefereix fer més llarg un carrer ample, ple de cotxes i contaminació i gelat (no és difícil veure que no m’agrada massa aquest carrer) que tindre unes cases que al 1993, quan governaven els socialistes, va ser considerat BIC (Bé d’Interés Cultural). Com diu el cantautor Pau Alabajos a la seva cançó Comptat i Debatut: “[…]País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional i nacional que necessita[…]”. Això és el que em demostra el Govern Valencià, una negació de la cultura. El millor és que l’avinguda  anirà directa la platja, però… casualment no està en línea recta, per què? Doncs perquè si tracem una línea recta ens topem amb un hotel de gran luxe. Clar, la cultura la tombem però res de desfer-se’n del turisme, i així estem al meu poble Alcoi, esperant viure del turisme, quan sempre ha estat una ciutat industrial, però això és altre assumpte…

450 edificis tombats. “És que els habitants després tindran una casa millor”. Ja, i mentrestant? No és que vulgues tindre casa, és que vols tindre ta casa, amb els teus quadres, mobles, el clot a la pared que va fer el teu fill al topar-se de menut. .. però tornant al pla, he de dir que no ha segut acceptat pel Govern Central i el Ministeri de Cultura, que també té competències sobre aquest territori. No obstant això, Rita Barberà s’ha tret de la mànega (o del seu bolso regalat) una norma aprovada per via d’urgència pel Consell que autoritza l’execució del pla especial de El Cabanyal. Molt bé, desafiant les normes…

Per tot açò, i casos i paraules que pot ser no he arribat a llegir i que atempten contra allò que crec que és dels habitants de El Cabanyal, m’agregue al Facebook de la plataforma Salvem El Cabanyal, encara que… què fàcil és fer açò, no? Jo mateixa m’avergonyisc de la poca implicació que tinc. I eixe és el problema, que als valencians els xafen les arrels poc a poc, i tanquen la boca! Fem alguna cosa, i fem-la ja! “No passaran”.

Saps que eres de periodisme quan…

Bo, aquesta llista de característiques que a continuació exposaré i explicaré amb un poc més de detall, l’he trobada navegant un poc per la xarxa i la veritat és que en alguns punts m’ ha fet soltar alguna risotada.

Quan realment un estudiant passa a considerar-se periodista? Moltes vegades ens hem sentit a nosaltres mateixa o a companys dient allò de “Jo com a periodista…” i sempre hi ha algú que li diu: “Tú periodista? Ja? No correges!!” i fan la gràcia. Doncs bé a continuació us presente una sèrie de punts que pot ser alguns us semblen i d’altres encara no, però tranquils, com diu la meua iaia: Tot en aquesta vida aplega!

Pots parlar de continguts d’assignatures amb gent d’altres carreres per què clar, al ser periodista, has de tenir cultura general que implica saber de lleis i còdics deontològics, diseny gràfic, història contemporànea i actual, filosofia, economia i d’altres…

Arribes a un punt en el que ja no veus películes: busques planols, contraplanols i sequències.

Tens la capacitat de veure les notícies en tres canals diferents i al mateix temps fer una camparativa ideològica de cada cadena.

Et tornes un poc sensacionalista al donar les notícies.

Estas fins als h… de que et miren en mala cara quan dius el que estudies per què ho associen a la premsa rosa.
Busques errades ortogràfiques en periòdics, llibres de text, publicacions, subtítols…
El diccionari Panhistpànic de Dubtes (DPD) és la teua nova Biblia (Tots recordem en aquests  moments a Marta Albelda…=))
La teua oblicació és lletgir com a mínim dos periòdics de pagament i dos gratuits al dia, a banda de veure les notícies per TV una vegada al dia i consultar-les en Internet.

A més, la teua manera de parlar no va amb la teua edad.

Doncs bé, si algunes d’aquestes coses o totes us sonen… ENORABONA! Ja sou periodisteees!!! =)

La calle, el domicilio de los “sin techo”

En estos días helados, donde la nieve es la protagonista, se agradece disfrutar de un cálido hogar para protegernos de los grados bajo cero. Las mantas, las estufas, las calefacciones o las chimeneas son nuestros objetos de compañía en tiempos de frío.

Pero por desgracia, no todo el mundo disfruta de la suerte de poder evadirse de estas temperaturas. Son muchas las personas que carecen de un techo para protegerse de las noches heladas, lluviosas o nevadas.

Los vagabundos son los que viven en primera persona y de Sol a Sol las sensaciones que la calle ofrece. Los cartones son sus únicas estufas y el banco de cualquier parque o la acera de cualquier esquina, sus camas.

Motivos económicos, abandono y adicción a drogas o alcohol son algunas de las razones que han acarreado convertirse en los “sin techo”.

Es triste pensar en la situación de estas personas y sobre todo, cuando en la mayoría de países existe un elevado nivel de vida.

Para estos humanos, ganarse la vida resulta muy complicado, pues existe bastante rechazo a la hora de contratarles, así que pedir dinero es una de las opciones más comunes.

Actualmente, lugares públicos como estaciones de renfe o autobuses son cerradas por la noche, y unas de las razones es para evitar el cúmulo de vagabundos que  desean -o mejor necesitan- un lugar con cuatro paredes donde pasar la noche.

Con lo ya contado proclamo un llamamiento y una reflexión de la vida, debemos darnos cuenta de que en ocasiones -y bastantes veces- nos quejamos sin razón.

Jo em quede en la meva terra!

“Si és que està clar, som els millors”. Què us diu aquesta afirmació? Veritat que l’heu sentida milers de vegades? I no només l’hem sentida, sinó que ha sortit en moltes ocasions de la nostra pròpia boca, ha passat per la nostra ment. Sembla que la diguem sense pensar, referint-nos a un grup de gent, a un equip de bàsquet, a nosaltres mateixos… i realment no li donem cap importància, però amb ella situem els nostres mèrits o la nostra capacitat per damunt de tot allò que no som nosaltres.

És, per afirmacions com aquesta, que de vegades ens mirem tant el nostres propi melic que no som capaços de veure més enllà! De veure que no som el centre del món. Amb açò no estic menyspreant l’actitud dels humans, perquè parle d’ells, dels humans. Simplement, deixe allò que estic fent en aquests moments, i mire per la finestra:  València reflectida als meus ulls, sense muntanyes, només cases i carrers… cases: eixa és la clau. Imagine que en cada finestra viu una família, i que cada membre d’ella és un món. I això tant sols és el que arriben a veure les meves pupil·les. Em sento petita, molt menudeta, llavors… imagineu quanta gent existeix i quantes formes de vida. Només cal canviar de poble, sols uns 5 kilòmetres, per veure que ja no és tot igual: altre dialecte més “apixat”, cases més baixetes, xiquets que juguen al mig del carrer, pares que van al camp i no a l’oficina,  iaies que trauen la cadireta de boga al carrer, bicis que no cal nugar, gent que es saluda dia si dia també, rumors que ningú calla… És altra forma de vida.

I això són els americans! Altra forma de vida! Em dispose a contar dos experiències de dos amics o coneguts (ara tots es fan dir amics) que han estat al menys uns mesets a aquell país tan… de pel·lícula! Però és que tot el que surt a les “pelis” és cert: als instituts hi ha taquilles, en qualsevol tenda es poden comprar pistoles com si fos pa o una bossa de papes… Pilar, que fou una noia que estudià allí segons de batxillerat em contava que es va fer animadora del seu institut, i que cada matí havien de jurar bandera a una hora concreta. Com esperem que després no siguin patriòtics, els americans? Si ací a Espanya haguéssim de jurar bandera… no sé que hi passaria… però el millor de tot és la contradicció més gran del món: als 15 anys es pot conduir un cotxe però fins que no tens els 21 no pots beure ni fumar. Imagineu-se si açò està controlat que a un concert, a l’entrar et posen una polsera dient l’edat que tens i a l’hora de comprar beguda dins, hi ha dos barres: una pels “majors d’edat” i altra pels menors, i hi ha un encarregat de mirar tant sols si tots aquells que s’acosten tenen la polsera correcta. Ací als 16 anys o abans ja estem tots fent botelló a qualsevol carrer del poble! Pilar deia que allí es fan les festes en casa per això mateix, per què no es pille als joves beient i fumant, i que arriven a l’extrem de deixar els cotxes aparcats dissimuladament per a que no es note que estan tots a la mateixa casa, a una habitació baix terra, sense música i les persianes acatxades. Una bogeria per a nosaltres!

I què me’n dieu d’anar a Las Vegas? Eixa va ser una de les excursions que van fer els dos altres amics que conec, i és curiosíssima! Las Vegas està al mig d’un gran desert, i tot el viatge fins arribar és terra seca com si d’Alacant es tractés, fins que s’arriba a una ciutat plena de llums i de diners. Allí alguns hotels tenen parcs d’atraccions, i inclòs tenen terrenys amb cases per als mateixos empleats. Recordeu eixa imatge de les pel·lícules a la que apareix gent vivint en caravanes? Doncs si, o ets molt ric per anar al casino de Las Vegas o vius al carrer mendigant per què vas tindre una malaltia que valia tants diners sense la seguretat social (futur promés per Obama) que vas haver d’embargar ta casa. A més a més, els casinos de Las Vegas no tanquen en les 24 hores del dia, el que sí que fan, és que a les 6 del matí canvien les espectaculars empleades per les empleades de barri, de més de 40 anys i “maxuxetes”.  

I açò només és un breu resum del que a aquell pots trobar, a més de gent grossa pel mal hàbit de menjar, cotxes amunt i avall perquè ningú pasetja com ací i pollastre farcit pel sopar d’acció de gràcies. Són cultures, simplement, i cap d’elles és millor que altra, però… jo em quede en la meva terra! Això sí, un viatge als Estats Units no estaria mal, algun voluntari?

Quan comences tu els exàmens?

És la pregunta que he estat fent tots els Nadals a tothom que veia! No sé si seria per el simple fet de quedar bé en la gent o per sentir-me millor al saber que la majoria de gent comença tal dia com dema el període d’exàmens.

Els Nadals van tocant ja al seu fi i com tots els anys donen pas a l’època que menys ens agrada als estudiants: exàmens. I després diuen que el pitjor d’aquest mes és la famosa “cuesta de enero”. Si home! El pitjor és acomiadar-se de tot allò que has estat fent durant les dos últimes setmanes. Qualsevol moment és bo per quedar amb els amics: la cervesa a les 13 del mix dia, el cafenet a les 15:30, l’altra cervesa d’abans del sopar… Doncs sí, aquest desenfreno ha arribat a la seua fi xiquets.

Ara venen els llargs matins i vesprades estudiant a les biblioteques, els dinars express en els que intentes economitzar el major temps possible, les nits a base de cafè i Red bull, i com no les ulleres que denoten que el dormir està de més en aquesta època.

Els nervis dels moments d’abans d’entrar a l’aula en la que eres conscient que et posaran un full al davant i pot ser no sabies molt bé què se t’està preguntant, o que et quedes en blanc. Els moments de després dels exàmens quant un amic et telefona i et diu: “ei! Ja estan les notes a l’aula virtual”…

Però gent, açò és qüestió de menys d’un mes així que haurem d’enclaustrar-nos a casa durant aquest temps i sacrificar alguns aspectes de la nostra vida quotidiana.

Per a que desprès digen que la vida d’estudiant és la millor!

Gemelos nacidos en distinta década

Hoy el tema va de gemelos. Sí, aquellos tan idénticos de físico y cuyos DNI suelen variar muy poco. No os podéis imaginar los casos chocantes que existen sobre nacimientos de tales hermanos.

Empezamos el año con casos anecdóticos y verdaderamente peculiares. Entre ellos, destaca el nacimiento de dos gemelos en distinto día, año, e incluso, década. ¿Cómo? Sí, yo también cuestioné al escuchar la noticia.
Estos gemelos, por tan sólo diez minutos, no comparten fecha de nacimiento. Marcello, el hermano mayor y Stephano, el pequeño, nacieron por cesárea en el Hospital General de Tampa (Florida), pero el primero lo hizó minutos antes de abandonar el 2009, y el segundo prefirió ver la luz en el nuevo año. Y por tanto, a estos hermanos les separa una década.

El parto de Margarita Velasco, la mamá, se adelantó diez semanas, hecho que ha permitido a esta familia hacer historia. Para que luego digan que un minuto más o menos es insignificante. En este caso, el movimientos de las agujas del reloj no ha pasado desapercibido.

Los bebés podrán ir a casa después de permanecer dos meses en la incubadora.

Como dice el papá de lo pequeños, nacer días diferentes “será positivo porque así cada uno de los muchachos tendrá su propia fiesta de cumpleaños”.

Tras consultar este caso, encontré por la red otros asuntos chocantes sobre este tema. Me quedo con el ocurrido en año nuevo del 2005, cuando dos hermanas gemelas, de 21 años,dieron a luz, el mismo día, a gemelos, en el hospital de Atlanta (EEUU).
Además de ser impactante que dos hermanas den a luz el mismo día y justo en año nuevo, aún es más peculiar que sean gemelos los bebés de ambas.

Según las autoridades médicas, estos casos suceden una vez en un millón.

Os cuento una anécdota rápida… era el cumpleaños de unas gemelas que compartíamos instituto -y ahora facultad- . Justo ese día (tras recordarme el tuenti durante una semana el cumpleaños)me encuentro con una de ellas, y le pregunto, “¿hoy es tu cumple o el de tu hermana?” Reíros, pero… es uno de estos momentos de “tierra trágame”.

Tuenti-dependents!

“Dona’m el teu tuenti”… “t’agregue al messenger”… i per què totes aquestes frases? Perquè estem tots fixats per les rets socials! No se’n salva cap ni un! Sembla que últimament a classe no parem de parlar d’estos temes i ens indignem per què ja ho sabem tot d’ells, però el que no ens indigna tant és visitar-los cada dia. En Periodisme Digital, en Teoria i Història del periodisme…  però com volem que no es parle d’això si el primer que fem a l’entrar a casa és fer un clic en “inici” per veure si algú ens ha escrit?

És exagerada la tuenti-dependència que patim. Jo al menys em considere tuenti-dependent, perquè, com deiem a classe, ja no podem ni llegir tranquil·lament, perquè és massa passiu per a nosaltres, i dessitgem arribar a la pàgina que ens hem autodeterminat, per fer un descans i mirar si algú ens ha dit alguna xorrada o ha comentat una foto en la que ixim fatal. Però és que realment va massa bé! Ens estalviem diners ja que tots estem sempre entrant a la ret social on estiguem registrats, i podem quedar per ahí i arribem fins al punt de fer-nos fotos pensant en posar-les després per a que la gent les mire. Perquè això és altra, a classe vaig presenciar un debat sobre si les fotos dels nens a la televisió s’haurien de pixel·lar o no, i molta gent es va mostrar a favor del pixel·latge amb arguments com que s’ha de respectar el dret a la intimitat… però de quina intimitat parlen? Si dia a dia circulen fotos nostres per Internet i ningú es queixa? És cert que podem escollir qui pot entrar al nostre perfil, però també és cert que xiquetes d’uns 15 anys es fan fotos quasi despullades i les penjen obertament al públic. Pensé que açò s’hauria de regular, i molt abans que la discussió de si està be que hi haja crucifixos en les aules dels col·legis.

Per no parlar de la relació que tenim amb els pares. Cada dia parlem menys amb ells i acabem de sopar i ens aïllem a la nostra habitació, on ens espera tot un munt de gent via Internet, per continuar parlant i no precisament del futur del país, ni de la pau en el món. A la meva casa d’estudiants podem estar-hi quatre persones a la mateixa habitació durant vint minuts, i no parlar-se ningú perquè hi estem tots de cara a la pantalla del nostre ordinador personal.  I això em fa por, tampoc demane que juguem al parxís i la oca, però mai arribarem a conèixer-nos a no ser que organitzem un sopar o deixem de banda el messenger. Jo mateixa mentre escric açò, he mirat el meu tuenti tantes vegades que he perdut el conter.  Hi ha gent que ha provat de deixar-se el tuenti, però al cap d’un mes se l’han tornat a fer perquè no s’enteren de res del que passa entre els seus amics. “No tens tuenti, no tens amics”.

I hi ha tantes i tantes coses que escriuria sobre aquest tema… però com he dit abans, crec que tots sabem de què va, i m’avorrisc a mi mateixa parlant sobre açò. Deixe’m-se de tonteries i iscam al carrer a parlar cara a cara amb la gent que ens estima. És possible que algun dia existisca un centre de desintoxicació internauta? Si és així, allí ens veiem tots!  A ningú que li passe estar tan enganxat!

« Older entries