Jo em quede en la meva terra!

9 enero 2010 a 19:02 (Cultura)

“Si és que està clar, som els millors”. Què us diu aquesta afirmació? Veritat que l’heu sentida milers de vegades? I no només l’hem sentida, sinó que ha sortit en moltes ocasions de la nostra pròpia boca, ha passat per la nostra ment. Sembla que la diguem sense pensar, referint-nos a un grup de gent, a un equip de bàsquet, a nosaltres mateixos… i realment no li donem cap importància, però amb ella situem els nostres mèrits o la nostra capacitat per damunt de tot allò que no som nosaltres.

És, per afirmacions com aquesta, que de vegades ens mirem tant el nostres propi melic que no som capaços de veure més enllà! De veure que no som el centre del món. Amb açò no estic menyspreant l’actitud dels humans, perquè parle d’ells, dels humans. Simplement, deixe allò que estic fent en aquests moments, i mire per la finestra:  València reflectida als meus ulls, sense muntanyes, només cases i carrers… cases: eixa és la clau. Imagine que en cada finestra viu una família, i que cada membre d’ella és un món. I això tant sols és el que arriben a veure les meves pupil·les. Em sento petita, molt menudeta, llavors… imagineu quanta gent existeix i quantes formes de vida. Només cal canviar de poble, sols uns 5 kilòmetres, per veure que ja no és tot igual: altre dialecte més “apixat”, cases més baixetes, xiquets que juguen al mig del carrer, pares que van al camp i no a l’oficina,  iaies que trauen la cadireta de boga al carrer, bicis que no cal nugar, gent que es saluda dia si dia també, rumors que ningú calla… És altra forma de vida.

I això són els americans! Altra forma de vida! Em dispose a contar dos experiències de dos amics o coneguts (ara tots es fan dir amics) que han estat al menys uns mesets a aquell país tan… de pel·lícula! Però és que tot el que surt a les “pelis” és cert: als instituts hi ha taquilles, en qualsevol tenda es poden comprar pistoles com si fos pa o una bossa de papes… Pilar, que fou una noia que estudià allí segons de batxillerat em contava que es va fer animadora del seu institut, i que cada matí havien de jurar bandera a una hora concreta. Com esperem que després no siguin patriòtics, els americans? Si ací a Espanya haguéssim de jurar bandera… no sé que hi passaria… però el millor de tot és la contradicció més gran del món: als 15 anys es pot conduir un cotxe però fins que no tens els 21 no pots beure ni fumar. Imagineu-se si açò està controlat que a un concert, a l’entrar et posen una polsera dient l’edat que tens i a l’hora de comprar beguda dins, hi ha dos barres: una pels “majors d’edat” i altra pels menors, i hi ha un encarregat de mirar tant sols si tots aquells que s’acosten tenen la polsera correcta. Ací als 16 anys o abans ja estem tots fent botelló a qualsevol carrer del poble! Pilar deia que allí es fan les festes en casa per això mateix, per què no es pille als joves beient i fumant, i que arriven a l’extrem de deixar els cotxes aparcats dissimuladament per a que no es note que estan tots a la mateixa casa, a una habitació baix terra, sense música i les persianes acatxades. Una bogeria per a nosaltres!

I què me’n dieu d’anar a Las Vegas? Eixa va ser una de les excursions que van fer els dos altres amics que conec, i és curiosíssima! Las Vegas està al mig d’un gran desert, i tot el viatge fins arribar és terra seca com si d’Alacant es tractés, fins que s’arriba a una ciutat plena de llums i de diners. Allí alguns hotels tenen parcs d’atraccions, i inclòs tenen terrenys amb cases per als mateixos empleats. Recordeu eixa imatge de les pel·lícules a la que apareix gent vivint en caravanes? Doncs si, o ets molt ric per anar al casino de Las Vegas o vius al carrer mendigant per què vas tindre una malaltia que valia tants diners sense la seguretat social (futur promés per Obama) que vas haver d’embargar ta casa. A més a més, els casinos de Las Vegas no tanquen en les 24 hores del dia, el que sí que fan, és que a les 6 del matí canvien les espectaculars empleades per les empleades de barri, de més de 40 anys i “maxuxetes”.  

I açò només és un breu resum del que a aquell pots trobar, a més de gent grossa pel mal hàbit de menjar, cotxes amunt i avall perquè ningú pasetja com ací i pollastre farcit pel sopar d’acció de gràcies. Són cultures, simplement, i cap d’elles és millor que altra, però… jo em quede en la meva terra! Això sí, un viatge als Estats Units no estaria mal, algun voluntari?