Saps que eres de periodisme quan…

Bo, aquesta llista de característiques que a continuació exposaré i explicaré amb un poc més de detall, l’he trobada navegant un poc per la xarxa i la veritat és que en alguns punts m’ ha fet soltar alguna risotada.

Quan realment un estudiant passa a considerar-se periodista? Moltes vegades ens hem sentit a nosaltres mateixa o a companys dient allò de “Jo com a periodista…” i sempre hi ha algú que li diu: “Tú periodista? Ja? No correges!!” i fan la gràcia. Doncs bé a continuació us presente una sèrie de punts que pot ser alguns us semblen i d’altres encara no, però tranquils, com diu la meua iaia: Tot en aquesta vida aplega!

Pots parlar de continguts d’assignatures amb gent d’altres carreres per què clar, al ser periodista, has de tenir cultura general que implica saber de lleis i còdics deontològics, diseny gràfic, història contemporànea i actual, filosofia, economia i d’altres…

Arribes a un punt en el que ja no veus películes: busques planols, contraplanols i sequències.

Tens la capacitat de veure les notícies en tres canals diferents i al mateix temps fer una camparativa ideològica de cada cadena.

Et tornes un poc sensacionalista al donar les notícies.

Estas fins als h… de que et miren en mala cara quan dius el que estudies per què ho associen a la premsa rosa.
Busques errades ortogràfiques en periòdics, llibres de text, publicacions, subtítols…
El diccionari Panhistpànic de Dubtes (DPD) és la teua nova Biblia (Tots recordem en aquests  moments a Marta Albelda…=))
La teua oblicació és lletgir com a mínim dos periòdics de pagament i dos gratuits al dia, a banda de veure les notícies per TV una vegada al dia i consultar-les en Internet.

A més, la teua manera de parlar no va amb la teua edad.

Doncs bé, si algunes d’aquestes coses o totes us sonen… ENORABONA! Ja sou periodisteees!!! =)

La coneguda “Mala ostia”…

Avui la actualització va per a la gent que te, com es diu col•loquialment, “mala ostia”… Hi ha gen que ho crida mala gaita, geniet curt o incontinència verbal… Bo, a mi la que més m’agrada és la primera i ja que jo en tinc en cert moments de la meua vida i sóc jo la que està escrivint en aquests moments al bloc, el cridaré com més acostumada estic a sentir-ho: MALA OSTIA…

Per què la gent s’enfada i moltes vegades per tonteries i fàcilment? Bo, cadascú és més tolerant en alguns temes i en algunes persones. Pot ser que si discuteixes amb la teua parella o amics el color et torne a la cara més aviat que si discuteixes amb els pares per exemple. Sempre està el típic que quan sent alguna cosa que no li agrada es posa de males maneres i pot ser amb gent que no deu res. També està el que una mala notícia el deixa K.O i comensa a repartir com es diu al castellà “A diestro i siniestro” regalets del seu mal dia als demes. Aquest últim exemple és més comprensible i pot ser estiga el que la gent més acostumada està a suportar.

Qui de vosaltres en un moment de la seua vida no ha sentit com dins d’ ell explotava alguna cosa dolenta i que en breu va a salpicar a tothom que tinga el suficient valor per arrimar-se´ns? Sí, tot el mon per alguna cosa o altra s’ha sentit així. Ara be, s’ ha de ser un xic comprensiu amb aquesta gent que s’altera més fàcilment que la resta però també alhora se li ha de fer veure que moltes vegades, una ‘rabinada’ que està tenint no paga la pena i menys si està descarregant-la amb la gent que estima i que realment no ho deu.

Pot ser, aquesta actualització vos semble un poc estranya, però és que en les últimes setmanes jo de vegades m’ he comportat així i també he suportat gent que ho ha fet. Per tot açò i ja que aplega el Nadal i el nou any, intentarem proposar-nos tots en una certa mida, ser més passius i intentar no fer tant de cas de algunes coses que sabem que ens alteren.

Bon Nadal! Vanesa

“Teo en avión”

Els llibres… què passa? Que com heu vist que parle d’algo que tanta nosa fa, ja abandoneu la lectura, no? Jajajaj, jo us diria que es quedareu, perquè no vaig a parlar de cap llibre publicat  últimament ni tampoc de què ens pot aportar qualsevol llibre escrit per algun famós sense escrúpols ni cultura per escriure!

I és que hi ha molts tipus de llibres! Tenim, en primer lloc, els best-sellers, amb els que tothom et mira mal mentres el llitges i et diu “ai, no, a mi és que els best-sellers no m’agraden!” i llavors, tu, per quedar bé, dius: “no no, és que jo me’l vaig llegir abans de que es fer famós” i saps que és una súper mentida, i que te’l lliges perquè és l’únic llibre que coneixes! Però, els millor llibres són els de dibuixets! Eixos que de menut et feien tanta risa, i que ara et disposes a mirar i et dones compte que no, que ja no són tan graciosos! Home clar, que esperaves que et fera riure veure a “Teo en barco” o “Teo en avión”? També hi ha una época del pas dels llibres de dibuixets a els que no en tenen, que és com un trauma! Comences a buscar dibuixos, i res! Però per fer-te il·lusions de quan en quan, en”Fray perico y su borrico”, te’n fiquen un. Jo crec que este llibre se l’ha llegit tot el món! Els llibrets de missa! Eixos llibres si que els llegeix tot el món, perquè com ningú va mai a missa, i no ens sabem les cançons i totes les “abueles” del nostre costat, canten de meravella, no ens queda altra que obrir el llibret i fer com si cantarem!

Però, de tota manera, això no entra en la categoria dels llibres, al igual que el periòdic! Estudie periodisme, i exigeixo ací i ara una assignatura on ens ensenyen a llegir un periòdic asseguts  al sofà! Tan difícil és posar-li dos grapes com al ABC?(li van posar grapes per veure si així la gent el llegia més) és que sembla que estiguem tots fent papiroflèxia! Però, una de les coses més útils és: folrar els llibres de text! Si senyor, clar, com anem a gastar-los tant durant l’any, passem-se l’última tarda abans de les classes, folrant-los! D’açò també hauria d’haver un curset perquè jo mai m’he aclarit! Quina part es fa primer: la de davant o la de darrera? I perquè a les mares se’ls queda tan bé? però de vegades es quedava… la típica bombolleta! I ahí venia el problema: tot el curs tractant de llevar-la! Que si amb la ungleta, que si amb el dit…  i no hi havia manera! I clar, de la classe no t’enteraves i venien les notes i… “per què n’has suspés cinc?”, “mama, si no m’hagueres deixat aquella bombolleta…” però també hi havia gent que les feia amb el folro eixe que no pega i es feia amb cel! I quedava súper “cutre”, i pensaves que a eixe company sa mare no el volia tant com a tu, que tenies un senyor folro!

 Però també existeixen els llibres famosos, com el de Embrujadas, que té una habitació per a ell soles! I mentres,els llibres que no ixen en les sèries, molt més humils, tots guardats en una estanteria, i compartint llitera, què dur és el món! I cap es queixa! Per no parlar del llibre de Harry Potter que és com una planta carnívora però la versió en llibre, tot el que troba s’ho menja!

I també podem parlar de llibres com els que apareixen a les sèries de televisió com Física o Química,que… mmmm (pensant), ah no!Oblidava que en eixa sèrie ningú té llibres! Tots a un institut amb 24 anys i fent com si feren batxillerat, però a que ningú de vosaltres ha vist a algun personatge amb un llibre? Es tan poc probable com veure-li’l a Belén Esteban! I parlant de llibres, no podem deixar de banda el fenomen separa llibres! És genial, tots tenim els calaixos plens de separadors d’aquest, de tot tipus de propaganda, però a l’hora de parar de llegir sempre acabem posant-li un paperet qualsevol! Quin futur li depara als separadors? (és com eixos objectes dissenyats per xafar els papers! Algú sap qui va inventar això? Què cosa més inútil)

Tot i això, què faríem sense els llibres? Gaudim-los ara que ningú decideix per nosaltres quins hem de llegir i quins no. La cultura ens fa lliures, recordeu-ho sempre…

Tinc una mania inconfessable…

M´he col·locat davant el portàtil com cada dimecres i m´he preguntat de què podria parlar en aquest cas al bloc. Ha segut en eixe moment quan me n´he adonat que tenia el flexo a la dreta i l´he hagut de canviar de costat per què estic acostumà a veure´l a eixe costat i en fa mania tenir-lo a la dreta. En aquest moment he sentit una il·luminació: LES MANIES.

Coneixeu algú que no tinga una mania? És més, no en teniu vosaltres cap ni una? L´altre dia, sopant amb els amics a un bar, a un d´ells li van servir el menjar en un plat totalment blanc, mentre que als altres ens van servir amb un plat amb dibuixets per els costats. La meva amiga en va fer canviar-li el plat per què deia que no podia menjar a un plat que no tinguera dibuixets… “una mania com una altra” vaig pensar en eixe moment, però en aquest mateix moment la xica en concret agafà amb les dos mans l´entrepà que li havien portat en el plat i deixà la part de baix del pa mirant cap amunt, i la part de dalt mirant cap avall. En aquest mateix moment li pegà la volta a l´entrepà i seguí menjant…  Jo tota encuriosida li vaig preguntar per què ho havia fet i en va respondre que per què no soportava menjar un entrepà del revés. De sobte un altre amic en diu que ell també en te moltes, que per exemple no soporta tenir a l´escriptori de l´ordinador moltes carpetes soltes per el mix de la pantalla, que les ha de tenir totes ordenadetes, una altra es menjava les ungles des de que era petita… Tot açò, senyors, en una sopà en sis persones del meu entorn més proper… Vos imagineu la de gent que tindrà manies i ni tan se vol les contarà per por que el tracten de “pillat”?

He estat documentant-me (Rosa de documentació estaria molt orgullosa de mii!!), i algunes manies m´han semblat curioses, com per exemple gent que està llavant-se les mans constantment o que fa cruixir cada dos per tres els ossos de les mans, remenen vinc vegades el cafè amb la cullereta ambs d´enviar-lo a la panxa.

Pareix ser que hi ha gent que no pot dormir sense tapons, ja siga un dia que els veïns estiguen fent molt de soroll o no. Altres asseguren que abans de gitar-se han de mirar dins l´armari per veure si tot està correcte. També hi ha maniàtics de la neteja que no poden “tirar-se” al sofà mentre vejen un plat per rentar o la granera per passar. Hi ha gent que guarda els cd´s per ordre alfabètic o inclús per gènere… També apareixen maníacs de l´estudi. No haveu sentit mai això de “Jo soles estudie si pose música de fons”. Així en podria estar contant mil i una…

Amb aquesta actualització tan sols volia fer veure que tothom te manies, més o menys estranyes i hem de tenir en compte que aquestes es fan per calmar la tensió emocional d´una persona.

“Ande ande ande, la Marimorena”

Pre-data: Per a llegir aquest post cal saber cantar.

I per què cal saber cantar? Perquè arriba el Nadal i ja estem tots contents i emocionats per… la “llegada del mesias”? o millor dit per les vacances, els regalets (per a qui no tinga crisi) i els polvorons i les gambes (per a qui no estiga de règim)?

I direu, que arriba el Nadal? Però si anem tots en mànega curta i els guiris en pantalons curtets! Ja, però no heu vist que ja comencen a posar Pares Noel (eixe home encara no entenc d’on ha sortit i què fa en València) i torrons pel Mercadona?  Per no parlar de les llumetes dels carrers, que gràcies que no fem com els americans, que envolten tota la casa/xalet de llums de colorins! Que això més bé sembla un club d’alterne. Que dius: xe tu! Ara alterne no, dona! Que estem tots esperant la “llegada de Jesús”, i eixe estava tan ocupat fent miracles que no podia quasi ni tindre relacions sexuals. Però i si haguerem de posar llumetes  a totes les finques, seria com: “junta de vecinos 16 de diciembre. Tema a tratar: no hay presupuesto suficiente para las luces navideñas en los 14 pisos”. I clar, la veïna del primer sempre acaba canviant de tema per dir que ella no vol pagar ascensor, que ella no el gasta.

Però el millor del nadal són, en diferència, les cançonetes. Que fins i tot la de Mercadona ha canviat! Ara han fet unes campanetes fent la melodia que ja tots coneixem! Quins disgust, ara comprarem amb “navidad, navidad, dulce navidad….” home, i tan dulce! No pareu de posar polvorons per on vajes! Però eixa no és la pitjor, també tenim les cançons que et canten quan obris la porta pensant que és l’Ocaso (el segur de la mort) i t’ixen uns xiquets cantant: “donem l’aguilando (paraula que ningú sap com es pronuncia exactament, si algú ho sap, si us plau que ens diga alguna cosa) si mel té que donar…”, l’aguinaldo a estes hores? Però si tots teniu ja les estrenes del tio! Si això fa vergonya, imagineu això de cantar en Nadal amb tota la família: “pero mira como beben los peces en el rio, pero mira como beben por ver a Dios nacido”, si clar, això falta que els digues, quan ja s’han begut tota la sidra, que “mira como beben los peces”. Llavors diuen: si els peixos beuen, nosaltres també! I comencen amb la de: “en la puerta de tu casa voy a poner un petardo (si és que fins i tot estes cançons nadalenques tenen restos fallers), pa reirme del que venga a pedirme el aguinaldo”, molt bé, això si que és fer el bé! Si senyor, doncs el reis no et portaran res, si no et portes bé! Eixa si que és la millor frase del nadal: “et portaran carbó”, i au, tots els xiquets callats, per a portar-se bé i que els duguen l’Escalextric, que quan obrin diuen: “el que jo volia!”.

Per no parlar de la típica: “ande ande ande, la marimorena…” però jo em pregunte una cosa: algú sap qui és la marimorena? Serà la dona del Jesulín de la època? Ni idea, és una d’estes coses que mai sabrem, com perquè quan algú diu Jesucristo, per què altre solta: Superstar. I què me’n dieu de: “campana sobre campana, y sobre campana una”…? què es tracta d’un joc d’anar posant campanes unes damunt d’altres? Ni que fora el Lego! I este joc on es compra? Perquè en Toys’r’us  no està! Ni tampoc l’anuncien, perquè eixa és altra: els anuncis nadalencs, on tots ixen contens i feliços! I llavors sents: “Merci, yo te doy las gracias, porque gracias es Mercí”, açò és el que es diu un anunci traductor, perquè t’ajuda a aprendre llengües, si senyor. A part d’anunciar el bombonet, maten dos pardals d’un tir, i ala, t’enfunden una traducció. Però el que s’ha de rescatar és l’anunci de “las muñecas de Famosa” que es dirigien al portal (jo crec que més que al portal de Betlem, era al portal a netejar l’entrà, que en esta època eren molt masclistes) i que la cançoneta acabava amb: “és el mensaje feliz de las muñecas Famosa” i dius: carai, són de “alto standing” ja no només hi ha missatge de Nadal del Rei, sinó que les nines estes també. I per acabar, una menció a la típica cançoneta d’Antiu Xixona, que mai canvien! En deu, canvieu-la ja, que ens la sabem tots més que la Macarena! Sabeu que ixen els xiquets: “queremos turrón turrón turrón, pero vea que sea  Antiu Xixona…”, clar, jo si demane torró també en vull d’eixe però em toca el d’oferta del Dia. Quins xiquets més llestos, un poc més i demanen “el 1880, el turrón más caro del mundo”.  Això jo mai ho he entés, perquè diuen en l’anunci que és el més car? Xe, digues que és més barat i vendràs més. Són al contrari que la Teletienda, que fa que tot semble més barat.

Però el Nadal és tota una ocasió. Per què ve “el Mesías”? No, simplement perquè sense ell no haguera pogut criticar totes aquestes cançonetes! I les que em queden! Però… les altres les deixarem per a una altra actualització amb esperit nadalenc!

La mare que et va parir!

Si és que les mares són genials! Estava pensant de què parlar hui, perquè la inspiració últimament està 0. No passa res que m’indigne personalment i que criticar després a un dels pocs llocs on escric allò que vull, allò que em passa pel cap. Millor! Per això dedique el meu post d’avui a les mares!

Jo no entenc perquè totes són iguals! La meva teoria súper mostrada científicament és que quan els diuen que van a ser mares, s’apunten a un curset per aprendre a ser mares! Que si que si, és semblant a un mòdul, el que passa és que cap d’elles té el títol al menjador de la casa, perquè prefereixen posar fotos nostres (és dir, dels seus fills) fent la comunió o a la platja despullats! I el millor és que no la volen llevar! Clar, ells poden llevar la de la boda, amb les ullerotes eixes de la època i els vestits de flors, però les nostres amb el vestit eixe blanc o de marinerets, que semblaven tots Quico, el del Chavo del Ocho no! I per què és açò? Perquè els ho han ensenyat al curset! I altra cosa curiosíssima és l’obsessió (per què això ja és obsessió, a mi no em digau…) per ensenyar vídeos o dir coses que fan vergonya, quan portes a algú a casa! Que tu dius: serà precís preguntar-me ara si vaig al wàter bé? Doncs sí, es veu que sí, que no podia preguntar-ho mentre veiem la tele! I és que això també és un problema, perquè ja no veiem la tele amb els “papas”, perquè estem tots de cara a la pantalla de l’ordinador! I la rase de sempre és: “és que estàs enganxat al “mensenger” eixe!”, però tot és enveja! (açò ho he posat, però tots sabem que és mentida, preferim estar collint tomaques en un bancal virtual del Facebook o “Caralibro”, que veient la tele) repetisc: collint tomaques! Estem bojos o què? Tots estudiant una carrera i a les estones lliures, ens fem llauradors!

Però bé, que me’n vaig per les rames… i parlant d’anar-se’n per les rames, això els passa a les mares quan se’n anem de festa. Que en l’últim moment, i mentre ixes per la porta se’ls ocorre dir-te tota la “parrafà” de coses que pots fer de festa i les que no. Que si “no begues molt”, que si “portat bé”… la de “portat bé” és la típica de quan se’n anàvem d’excursió en l’escola, eixa seria com els deu manaments que ens van ensenyar a la catequesi però  tots junts en una. Per no parlar de les ofertes! Ma mare és l’ama de les ofertes! Crec que entra a quatre supermercats per dia! I en cadascun d’ells compra el que li interessa! I clar, com a bona mare té les targetes. Perquè això és cosa de mares. Quan heu vist vosaltres al pare amb la targeta del Dia? I també és cert que els encanta Arguiñano, o a la vostra no? la meva se’ls grava i tot, perquè no domina l’internet. Això si, el que no se li pot fer a una mare és regalar-li pel Nadal una vaixella, o un conjunt “d’adornos”. És com quan érem xiquets i ens regalaven roba! Nosaltres volíem joguines! Però tinc una pregunta que no he aconseguit resoldre mai: perquè totes les mares fan dentilles els dilluns? Serà per acabar amb la nostra vida? No és prou amb que siga dilluns, per a que, per si no fora poc, arribes a casa i tingues dentilles per dinar!

El que està clar, és que són les nostres mares, i que les estimem com siguin! I no us feu els lloguis que quan nosaltres arribem a eixa edat (ai, quina gossera de pensar-ho) farem igual! Buscarem ofertes, posarem en ridícul als nostres fills, els direm que no beguen i negarem que nosaltres ho hem fet mai!

Jo ja ho tinc decidit: quan em quede embarassada pense ser la primera matriculada en el curset de com ser una mare típica!

Mama, toques la bandúrria o no, t’estime i ho faré sempre.

Periodos de silencios…

El silencio se define como la abstención de hablar, falta de ruido. Los silencios pueden ser de varios tipos, unos agradables, otros incómodos, también hay silencios tácticos que te ayudan a tapar aquello que no quieres hacer público… Esta clasificación es hecha a criterio mío, dudo que haya alguna teoría sobre los tipos de silencio, o quizá sí, quién sabe. Bien, empecemos por estos últimos para poner punto y final con los agradables y así obtener un sabor dulce en el último trago de lectura.

Los silencios tácticos suelen ir seguidos de la habilidad de “irse por las ramas”. En la mayoría de casos están presentes en la vida de los políticos. Cuando nadie sabe, cuando quién sabe, no quiere responder, ¿por qué? porque no interesa dar a conocer. Mejor el silencio que la mentira, ¿no? Depende de cómo se vea… cuando se nos omiten ciertos aspectos también estamos siendo engañados. Ahora bien, ¿en qué momento somos víctimas de la mentira y en qué momento padecemos los males del silencio llamado -según mi invención- táctico?

Veamos aquellos enfocados a la política, por ser ésta una de las principales aliadas de este concepto. La mayoría de los políticos -decir todos sería ser muy radical y además muchos de ellos no cojean del mismo pie- hablan mucho, pero a la vez no dicen nada. El tema es repetirse. Se han estudiado bien el diccionario de los sinónimos, sí. A veces hemos escuchado el eufemismo periodístico “torea usted muy bien” por no decirle al personaje de turno que lo que hace es irse por las ramas, o bien, simplemente, que tiene mucho morro. En los ensayos del programa tengo una pregunta para usted, recuerdo cómo les daban lecciones a los ciudadanos para evitar el “toreo” del entrevistado.

Dejemos de un lado la política (tema que no es de mi agrado) y centrémonos ahora en las entrevistas realizadas en el mundo de la “prensa rosa” o en el “corazón”. Qué bonito y cómodo es sentarse en un plató, decir unas cuantas cosas y no querer responder o echarle morro (reiterándome al hecho de irse por las ramas) a las preguntas de los periodistas. Si me siento ofendida por alguna supuesta “pregunta inadecuada” me calló, hago una pausa y luego digo pasapalabra (para los telespectadores de Telecinco), o menciono password (para los usuarios de Cuatro).

Visto este tipo de silencio, pasemos a comentar los incómodos. Éstos suelen producirse cuando se está con alguien que no se tiene confianza. ¿Sois conscientes de las tonterías que se pueden llegar a decir por romper tal silencio? Bueno, y los temas de conversación son los típicos: “que buen tiempo hace hoy”; hablar de la meteorología es el mítico.

Con breve explicación de los silencios incómodos, centrémonos en los agradables. ¡Qué bien llegar a este punto!

Al contrario de los incómodos, éstos suelen convivir con aquellas personas con las que se tiene confianza. No importa estar callados, es más, el silencio produce armonía, momentos dulces, entretenidos y placenteros.

Ahora bien, a veces, con una misma persona se puede sentir la sensación del silencio agradable y pasar a padecer el silencio incómodo. Sucede cuando pierdes el contacto con una persona querida. Es muy molesto, irritante y embarazoso al no saber qué decirle después de haber sido tu mejor compañía en el silencio agradable.

En fin, sean tácticos, incómodos o agradables, los silencios ahí están, en el día a día.

Para que luego digan de las palabras.

A ningú que li passe!

No sempre algú pot estar tan content… uns dies es parla de les avantatges de tindre un Mercadona baix de casa, i altres de les coses que ens indignen, que ens fan lluitar més fortament per allò que aspirem a aconseguir sense no pas impediments.

Al meu cas, avui no ho veig tot de color rosa xiclet i em ve de gust escriure per alguna cosa que no em semble bé, alguna cosa que em lleve la son (i això que sóc de les que ni tant sols la llum ni el soroll les desperta). Viatge a un tren que em porta de tornada a la casa que m’acull cada cap de setmana i la gent que m’envolta i les cares que fan m’ha fet plantejar-me si són feliços, si han arribat allà on volien quan somniaven de joves. També és cert que no ens hem de marcar objectius perquè moltes vegades no els complim, però el meu objectiu algun dia fa poc va ser: estudiar periodisme.

Periodisme. Què bé sona, veritat? Tothom t’imagina a la tele, amb un micro a la mà (val, fins ací tot bé) i després va la paraula clau: en la premsa del cor perseguint a Jesulin. Ara si que l’hem feta bona!  El que no sap ningú és que el periodisme no és el que ens imaginem. Jo no imaginava això, però vaig decidir estudiar-la per estar amb contacte amb la gent, per escriure. Ara bé, un curs i poc més a la carrera m’han fet veure que això és impossible. Els professors m’han avisat que hauré d’escriure el que em diguen que escriga i traure el que diguen que traga. Per què ningú em van avisar d’açò? M’agrada escriure però clar, sobre allò que m’interessa i poder posar el que jo vulgui, com estic fent ara mateix al bloc. El bloc és nostre, i com que ningú mana sobre nosaltres, som esclaves de les nostres paraules, però només nosaltres.

periodicos

Aleshores, si tots els redactors dels periòdics i televisions escriuen sobre el que interessa als “amos”… existeix el periodisme? La cosa és que d’una manera o d’altra ha d’existir, per a que la nostra societat no siga ignorant, com ja ho va ser fa no massa temps. I nosaltres com a futurs periodistes, què fem? Decidim treballar en un periòdic que ens faja negar els nostres ideals i fer com si res passara per poder sobreviure o ens dediquem a anar de revolucionaris treballant només on es diga el que nosaltres volem?  Quina gran mentida aquesta del periodisme!

I aquestes són les reflexions que em fan alçar-me cada dia pensant si faig allò més correcte. Sense anar més lluny, fa uns dies, entre els companys i amics de classe, ens preguntàvem si en cas de tornar a escollir la carrera elegiríem la mateixa, i va haver algunes respostes negatives.  Per què? Doncs estic segura que també afecta el haver-se convertit en els  “conejillos de indias” del Grau en Periodisme. M’explique: arribem nous a tot açò de la Universitat, no sabem de què van els crèdits, ni tenim cap criteri per decidir si volem fer la carrera com un grau o com una llicenciatura. No tenim cap optativa i de sobte ens trobem en nou assignatures, sis de les quals tenen la data d’examen a la mateixa setmana. Però en quina carrera heu vist vosaltres això? Que passa, que som més “xulos” i a nosaltres no ens cal una setmana entre examen i examen, veritat? Diuen que tot açò és pel nostre bé, que ixirem més preparats… molt bé, i què em dieu de que d’un dia per altre vingui un professor fent-nos elegir a mà alçada (heu llegit bé, a mà alçada, i sense cap informació) sobre si volem fer grau o no? Em sento totalment manipulada: “algunes de les assignatures de quart i tercer ja les heu cursades així que no caldrà fer-les de nou” van ser les paraules del professor. I clar, tots vam pensar: “ostres, de categoria!”. I per què les hem cursades? Perquè ens van obligar a agafar-les en primer (sí, les temudes Economia i Política) per després vindre’ns amb que ja les teníem fetes. I per si no fora poc, això va ser una espècie de vot per amagar la realitat. La realitat, és que en un moment o d’altre ens haurem de passar a grau.

No se si estic a favor o en contra de Bolonya, ni d’aquest nou sistema educatiu, ni tant sols si el periodisme existeix. Només dir que si es pensa que no arribem amb la suficient preparació acadèmica, o que Espanya és un dels països amb menys nivell educatiu, el que s’ha de revisar és la formació al col·legi i no a la Universitat. Perdem el temps fent Formules 1 i Opens de tenis, en compte de fer biblioteques, per no haver-se de barallar per agafar lloc. No cap ni una agulla, ni tant sols la que estacaria a un govern que preten que sigam ignorants!

Mercadona, això ho pague jo!

Maras cap amunt, botellons cap avall… quina manera és aquesta de veure les coses? És cert que el món al que vivim té mil i una injustícia, que moltes coses no ens agraden… però i per què no en compte de mirar totes aquestes coses roïnes, llancem una mirada de reüll, com qui no vol la cosa, a tot allò que ens treu un somriure, que ens fa alçar-nos cada matí (després del pipipi del despertador)? De vegades està bé veure el got mig ple i no mig buit! Amb açò no vull viure pas a un món de princeses on tot és un d’un color rosa xiclet, però hi ha coses genials al món que també mereixen un post al bloc i que estan molt pròximes a nosaltres.

El Prica estaba molt bé, els “ultramarinos”  de barri que fan olor d’olives només passar per davant, també, però la revolució en els supermercats  ha estat el nostre benvolgut Mercadona! I només cal mirar la ciutat de València! Està plena d’ells, jo diria que hi ha més que tendes de “chinos”, que ja és dir! Jo crec que pa Mercadona, València és com la Tierra Prometida de Moisés. Només que en aquest cas, Moisés estava protagonitzat pel jefe de Mercadona, i no va arribar pel Mar Rojo, sinó pel port de l’America’s Cup. I mira que jo, ingènua de mi, venint d’un poblet alacantí, pensava que en cada placeta o cantó de València, Rita havia decidit posar una senyera… vejes tu, una senyera pa què? Rita va ser molt més intel·ligent, i va posar un Mercadona! (esperem que no sigui perquè en aquest comerç es pot comprar Gintònic) Que, dic jo, podria haver fet una fusió i haver aprofitat i fer dos en un: el títol de Mercadona fet amb els colors de la senyera, però es veu que no la van deixar per culpa de tindre al mòbil el politó del PP (titintitintititititin… ja sabeu tots com és) i no tindre el de Mercadona. Perquè això sí que és fort! Mercadona té una cançó! Ells si que saben, no són com Consum, que mentres compres ous i farina sents per darrere “quatrochi chincuetre cuatrochincuetre nananana…” de Rafaela Carrà! I perquè no hi ha teles, que si no, posarien Lo que el viento se llevó. Serà que en Consum compren els de l’INSERSO, per això Mercadona es com la zona juvenil dels estudiants universitaris. Perquè, pregunteu-li a algun universitari per la cançó de Mercadona i veureu com sap quina és. Si és que no és poca cosa, jo la propose per l’Eurovisió de l’any que ve, total… pitjor que la Soraya no quedarem, que Mercadona no es pot enrevessar com la poyeya. Com seria si s’enganyaren: Maridona? Mercahome? No crec, Mercadona és facilet de dir, no té pèrdua.

mercadona

El que si que podria perdre’s és el tiquet que sempre et donen en Mercadona. És que, per si no s’heu fixat, te’l posen baix dels diners per a que no pugues renunciar a ell. La caixera, abans de donar-te el canvi en “xatarra”, perquè en Mercadona “redondejar” no els va, com a la Teletienda, on tot val 59,99€ o 96,95€, ja està somrient de pensar què faràs amb ell per despistar-la i deixar-lo per allí tirat! Perquè, quan compres molta cosa, està bé, però carai! Acabes de comprar un pa! Un pa i res més, que no pot valdre més d’un euro! Menys mal que tinc una mare molt estalviadora i eixos tiquets els utilitza per fer notetes de: “ara vinc, baixe a comprar”. (els post-it són massa moderns per a ella, i tenen un nom massa difícil, perquè ningú sap dir-lo bé! És com la tenda de pijames oysho, algú sap com es pronuncia realment?)

Però, el que no sabem és que Mercadona cuina millor que tots els estudiants! Fa paella, fa macarrons, fa truita de creïlles… només cal tindre un microones i Mercadona baix de casa per ser un universitari de primera! Això sí, estudiar la carrera té com objectiu anar a apropant-se de mica en mica a Mercadona, perquè després de tot açò he decidit que el meu futur és de caixera! Pot ser si explique bé pel “megafonillo” les ofertes del “melón de piel de sapo” decidisca alguna ràdio contractar-me com al que volia ser abans de conèixer Mercadona: periodista! Rita, deixa’t l’alcaldia i vine-te’n a Mercadona!

PD: Si us plau, si algú es fa amb la cançoneta de Mercadona, que no dubte en posar-se en contacte amb mi!