Feliç any nou!!

A veue què passa ací? Tot el mon maleint els Nadals que si no sabem què regalar, que si ens gastem molts diners en sopades i que ens posem “les botes” menjant…

Doncs sí, tot açò passa als Nadals, però i el que ens agrada a nosaltres? Què hi ha millor que alçar-se el dia de Nadal o el de Reis i vores baix de l’arbre regals amb una etiqueta amb el teu nom? Quina és la il·lusió d’un xiquet quan està tota la nit esperant als Reis o al Pare Nadal i resant per a que recorde tot el que li ha escrit a la llista que ha fet amb antelació demanant els joguets que vol que li dugen… No se vosaltres però jo de petita la nit de Reis deixava un plat ple d’ aigua a la terrassa i un altre ple de anous per a que els camells dels reis quan aplegaren molt cansats de estar tota la nit repartint regals pogueren descansar i fer-se alguna cosa… El que jo no ho he sabut fins anys després era que ma mare s’alsava abans que jo i tirava l’aigua per la pila i els anous els tornava a posar a la bossa. Però quina era la meua il·lusió quan veia que s’ ho havien fet tot?

Coses així fan que els Nadals donen alegria. No s’ha de pensar sempre que és una època on els diners se’n van soles, que en res que compres un regalet o dos et deixes la paga de dos setmanes o que pot ser regales alguna cosa i no agrade al destinatari…

Els Nadals són un poc més que això! És el puxero de l’avia que es passat tot el sant matí del dia de Nadal fent, és l’ alegria de veure a tota la família al voltant d’una taula i gaudint d’un bon dinar, és el sentiment que et dona veure que cada any la familia va ampliant-se amb nous comensals que la fan més gran, ja siga per cosines amb nuvi o ties amb nous fills… És el fet de que saps que passe el que passe aquestes persones que estan menjant eixe dia amb tu farien qualsevol cosa per tu i que tu faries el mateix per elles. És també el SMS que t’envien els amics felicitant-te que no han pugut passar les vacances amb tu…

Per tot açò pense que els Nadals no soles signifiquen l’aproximació de l’època d’exàmens que tan temuda és per nosaltres, els estudiants, sinó que també és moment de compartir amb els teus.

Feliç any nou, Vanesa!

Derroches y más derroches, para que luego no se diga

Papanoel ya ha venido y habrá traído muchos regalos para aquello que se hayan portado bien, o eso se supone. Asimismo, la nochebuena ya se ha celebrado, y en la cena seguro que no ha faltado paté, gambas y demás.

En estas fechas navideñas son bastantes las comilonas que se organizan. Que si el día de navidad, el de año nuevo, los reyes… son días para celebrarlos en familia, pero no sin un mantel y la mejor cubertería.

Hoy aprovecho mi actualización en el blog para criticar los grandes derroches que se producen en estas fechas. ¿Para qué tantos regalos y comidas?

Empecemos por los alimentos… es estupendo juntarse la familia por navidad, como también lo es cocinar algo especial. Pero, ¿para que gambones en la mesa si ya hay gambas? ¿Para que pato si acabamos de engullirnos un rico muslo de pollo? Todo está muy bueno o buenísimo (como se prefiera decir), pero nuestro estómago tiene un límite. El exceso de comida que se crea estos días es inmenso. Queremos quedar tan bien ante nuestros familiares que compramos y compramos hasta que tengamos el carro lleno. No por ser Navidad debes cubrir y tapar el mantel con los ingredientes más caros del supermercado. La comida que sobra luego es de gran cantidad. Pensemos, por un instante, en los que padecen hambre, y no derrochemos ni malgastemos tanta comida para que luego, termine en la basura. Aperitivo, primer plato, segundo plato y postre. Pero ahí no se acaba la cosa, después el brindis con sus pastas. Y de cada plato, una gran cantidad, para que nadie diga que se ha quedado con hambre. Luego vienen los quilos demás.

Siguiente paso, los regalos. Cuando era pequeña, yo recuerdo portarme bien, pero aun así, Papanoel no me dejaba muchos regalos. Yo he sido más de reyes, una pena porque no podían disfrutar de los juguetes tan apenas, al día siguiente clase. Bien, ahora casi todos los niños disfrutan tanto de Papanoel como de reyes, ¿será porque se portan mejor que antes? Los nenes abren los regalos con una enorme ilusión, pero ni siquiera prestan atención al regalo, enseguida piden más y más paquetes que destapar. También cada vez, el presupuesto asciende más. Los niños ya no se conforman con un cuento, ahora reclaman la Nintendo y la psp. Por pedir que no quede… los padres son los que deben saber si es bueno entregarle al niño tantos regalos. Está claro que pedir, como soñar, es gratis y más si se lo solicitas a los reyes o Papanoel. ¡Aprovechémonos! En mi infancia, no entendía porque debíamos elegir solo entre unas cuentas cosas… me postulaba…ya que no debemos pagar los regalos, ¿porque no escribir una larga carta a los Reyes Magos?

No os robo más tiempo e idos a comprar los últimos detalles navideños. Ah! que no se te olvide el cordero ni la botella de Freixenet que, aunque este año repita anuncio, sigue estando de moda.

Renovar-se o morir

I entre polvorons, gambes i cançonetes de Nadal, m’ha vingut al cap alguna cosa que no és el Nadal. Què estrany, veritat? Ara no deixem de veure anuncis de torrons, gent comprant com a bojos i llumetes pels carrers. Però la vida segueix, i jo seguisc sense entendre algunes coses d’aquesta vida, coses que, com diria la meva companya Vanesa, posen de “mala hòstia”.

Pot ser hui vaja a ficar-me en temes delicats, però eixa mateixa és la part genial de tindre un bloc, poder expressar allò que se’t passe pel cap o, per què no? pel cor… però el que a mi no em passa pel cor és… l’Església. Avui, una vegada més, es reunien uns quants (milers, diria jo) a la Plaça Lima, de Madrid, on s’ha celebrat una missa, amb connexió al Vaticà inclosa. Rouco Varela ha estat el que ha presidit la missa, el mateix que en una ocasió, va voler dir que si hi havia dones maltractades seria perquè s’ho mereixien. I així va el món, només cal que animem una miqueta per seguir tan bé com anem a hores d’ara, però després es fa una missa per defendre les famílies tradicionals i apanyat.

(Crec que comence a passar-me’n de la ratlla, vaig a calmar-me) Realment, una concentració així ha d’haver-la, a mi personalment no m’interessa, però és com si l’Estat finança alguna cosa relacionada amb els Jocs Olímpics. En aquesta cas també hi haurà gent a la que li agrade tan poc l’esport, com a mi les opinions de l’Església. Però em sembla una mica estúpid pagar entre tots per una celebració que deixa tan de banda coses tan necessàries i comprensibles actualment com un avortament o l’homosexualitat. No només les deixa de banda, sinó que fa referència a elles com alguna cosa obscena i no contemplada per la religió cristiana. I per què he de creure jo en aquestes paraules si fa anys i anys l’Esglèsia va tractar d’allunyar a les persones de la cultura per fer-se amb el control del món? Parle de la cultura, no és qualsevol cosa.

Una de les opcions que té aquesta església per manar tot com dessitja, podria ser, fer un partit polític, perquè cada dia més, fica cullerada on no li toca. Diuen que si no defensem la família de pare, mare i fills d’aquests, Europa es quedarà sense fills. No tots avortem ni tots som homosexuals, només hi ha opcions que permeten fer-ho, però no és una obligació. Què pot dir un home sobre si és legal avortar o no? Això qui ho ha de decidir és aquella dona que té un futur nen dins d’ella, que pot ser dessitge o que, d’altra banda, del que no se’n puga fer càrrec. Abans, fa molts anys, aquesta possibilitat no existia, de manera que no hi havia més remei. El temps canvien, senyors eclesiàstics, al igual que ara, hi haja gent que no és capaç d’estar una vida amb una persona, per alguna equivocació, per obligació, per la raó que sigui. Què té de mal, viure uns anys amb una i cansar-se i enamorar-se d’algú altre? On està escrit que hàgim d’estar una vida al costat d’algú? els cures poden soltar l’hàbit, no? Doncs igual. Que és el que sempre s’ha fet, molt bé, però també sempre hem anat a peu, i des de que està el cotxe ens desplacem amb ell, per exemple. La qüestió és saber-se renovar. En l’esdeveniment de hui han fet una connexió amb una pantalla amb el Papa, no?  En eixe aspecte sí que es renoven? Si volen ser tan antics, que siguen antics per a tot, i que no vagen enviant SMS per fer-se els moderns.

Què passaria si una d’aquestes parelles que hui ha portat als seus fills a l’acte, tingués un que s’enamorara d’algú del seu sexe? Passaria el que realment volia Jesús, segons diu la història: que estimarem a tothom fos com fos, i aquests pares acceptarien al fill només pel fet de ser fil d’ells. El que no passaria és el que l’esglèsia s’ha tret de la mànega. Renovar-se o morir.

La coneguda “Mala ostia”…

Avui la actualització va per a la gent que te, com es diu col•loquialment, “mala ostia”… Hi ha gen que ho crida mala gaita, geniet curt o incontinència verbal… Bo, a mi la que més m’agrada és la primera i ja que jo en tinc en cert moments de la meua vida i sóc jo la que està escrivint en aquests moments al bloc, el cridaré com més acostumada estic a sentir-ho: MALA OSTIA…

Per què la gent s’enfada i moltes vegades per tonteries i fàcilment? Bo, cadascú és més tolerant en alguns temes i en algunes persones. Pot ser que si discuteixes amb la teua parella o amics el color et torne a la cara més aviat que si discuteixes amb els pares per exemple. Sempre està el típic que quan sent alguna cosa que no li agrada es posa de males maneres i pot ser amb gent que no deu res. També està el que una mala notícia el deixa K.O i comensa a repartir com es diu al castellà “A diestro i siniestro” regalets del seu mal dia als demes. Aquest últim exemple és més comprensible i pot ser estiga el que la gent més acostumada està a suportar.

Qui de vosaltres en un moment de la seua vida no ha sentit com dins d’ ell explotava alguna cosa dolenta i que en breu va a salpicar a tothom que tinga el suficient valor per arrimar-se´ns? Sí, tot el mon per alguna cosa o altra s’ha sentit així. Ara be, s’ ha de ser un xic comprensiu amb aquesta gent que s’altera més fàcilment que la resta però també alhora se li ha de fer veure que moltes vegades, una ‘rabinada’ que està tenint no paga la pena i menys si està descarregant-la amb la gent que estima i que realment no ho deu.

Pot ser, aquesta actualització vos semble un poc estranya, però és que en les últimes setmanes jo de vegades m’ he comportat així i també he suportat gent que ho ha fet. Per tot açò i ja que aplega el Nadal i el nou any, intentarem proposar-nos tots en una certa mida, ser més passius i intentar no fer tant de cas de algunes coses que sabem que ens alteren.

Bon Nadal! Vanesa

Los regalos navideños son un dilema

¡Llega la navidad! sí, ya lo sabemos ya… además de las entradas de nuestro blog que desprenden espíritu navideño, los comercios se encargan de recordárnoslo. Es en estas fechas cuando se nos presentan ciertos dilemas comunes a todos nosotros: ¿qué regalar para Navidad?

A muchas personas el síndrome del no-se-qué-comprar se les habrá presentando más de una ocasión, sobre todo, en estas fechas. Y es que, como todos los años, vuelve a casa para Navidad… ¡como el hijo del anuncio!

Regalos hay muchos y de todas las clases, pero muchas veces carecemos de imaginación e ingenio para regalar algo atípico y original.

¡La intención es lo que cuenta!, esta expresión la hemos escuchado varias veces. Ahora bien, cuando es a ti a quién le ha tocado el regalo horroroso e inútil, ¡ni intención ni leches! Aunque, existen dos reacciones ante estos feos regalos; por un lado, hay quien piensa que ese regalo se ha hecho con mala intención, y  sin disimular, se lo tiras a la cara a quién te lo ha dado;  por otro lado están aquellas personas más respetuosas pero también mentirosas, ya que sonríen y afirman: ¡qué bonito! era justo lo que necesitaba.

Luego están los regalos con doble sentido. Debemos tener cuidado en qué regalamos. Las crema antia-arrugas son caras y eficaces, pero mejor que se las compre uno mismo.

Otro dilema que aparece a la hora de regalar, es el precio. ¿Cuánto dinero me gasto? ¿Es mucho 50€ o poco? Llegados a este punto, lo mejor es participar en el amigo invisible, donde estableces un máximo de gasto y encima, ya puedes regalar con toda tranquilidad un regalo cogido del contenedor, que no se descubrirá quién ha regalado tal cosa (eso si jugamos al amigo invisible como toca, sin rebelar en ningún momento la identidad. Ah, y que nadie piense con esto, que he regalado algo del contenedor, que luego las cosas se trabucan).

Para ayudaros a superar el síndrome de las compras, debéis saber que existen regalos realmente graciosos con los que aparentareis personas totalmente originales. Si tu amigo convive con una mascota, qué mejor regalo que unas botas térmicas o impermeables para su perro o gato. Asimismo, si preferís decantaros por un regalo comestible, es buena idea dejar a un lado las cestas con chorizo, jamón, vino y demás, para ofrecer una cesta de chucherías, con sus chicles de miles de sabores, caramelos, pipas, tiburones y fresas en golosinas… Una buena elección es también regalar cosméticos de belleza naturales como son jabones y cremas. Estas son unas de las ideas que  pueden ayudarte a escoger tu regalo original.

Olvidémonos pues, de los típicos regalos: joyas y bolso para las mujeres, corbatas y relojes para los hombres y juguetes para los niños. Pero la peor parte se la suele llevar los ancianos, que con un beso del nieto o una planta, ya están más que satisfechos.

Ah! No valen los regalos por conveniencia. Ya sabemos que si regalas una televisión de plasma a tu pareja o la Nintendo a tu hermano, no estás pensando en él, sino en ti. Así que, más generosidad que estamos en Navidad.

En fin, muchos regalos pueden ser estúpidos y superfluos, pero no hay ley qué testifique que no deban serlo. Así que, ¡adelante con la originalidad!

“Teo en avión”

Els llibres… què passa? Que com heu vist que parle d’algo que tanta nosa fa, ja abandoneu la lectura, no? Jajajaj, jo us diria que es quedareu, perquè no vaig a parlar de cap llibre publicat  últimament ni tampoc de què ens pot aportar qualsevol llibre escrit per algun famós sense escrúpols ni cultura per escriure!

I és que hi ha molts tipus de llibres! Tenim, en primer lloc, els best-sellers, amb els que tothom et mira mal mentres el llitges i et diu “ai, no, a mi és que els best-sellers no m’agraden!” i llavors, tu, per quedar bé, dius: “no no, és que jo me’l vaig llegir abans de que es fer famós” i saps que és una súper mentida, i que te’l lliges perquè és l’únic llibre que coneixes! Però, els millor llibres són els de dibuixets! Eixos que de menut et feien tanta risa, i que ara et disposes a mirar i et dones compte que no, que ja no són tan graciosos! Home clar, que esperaves que et fera riure veure a “Teo en barco” o “Teo en avión”? També hi ha una época del pas dels llibres de dibuixets a els que no en tenen, que és com un trauma! Comences a buscar dibuixos, i res! Però per fer-te il·lusions de quan en quan, en”Fray perico y su borrico”, te’n fiquen un. Jo crec que este llibre se l’ha llegit tot el món! Els llibrets de missa! Eixos llibres si que els llegeix tot el món, perquè com ningú va mai a missa, i no ens sabem les cançons i totes les “abueles” del nostre costat, canten de meravella, no ens queda altra que obrir el llibret i fer com si cantarem!

Però, de tota manera, això no entra en la categoria dels llibres, al igual que el periòdic! Estudie periodisme, i exigeixo ací i ara una assignatura on ens ensenyen a llegir un periòdic asseguts  al sofà! Tan difícil és posar-li dos grapes com al ABC?(li van posar grapes per veure si així la gent el llegia més) és que sembla que estiguem tots fent papiroflèxia! Però, una de les coses més útils és: folrar els llibres de text! Si senyor, clar, com anem a gastar-los tant durant l’any, passem-se l’última tarda abans de les classes, folrant-los! D’açò també hauria d’haver un curset perquè jo mai m’he aclarit! Quina part es fa primer: la de davant o la de darrera? I perquè a les mares se’ls queda tan bé? però de vegades es quedava… la típica bombolleta! I ahí venia el problema: tot el curs tractant de llevar-la! Que si amb la ungleta, que si amb el dit…  i no hi havia manera! I clar, de la classe no t’enteraves i venien les notes i… “per què n’has suspés cinc?”, “mama, si no m’hagueres deixat aquella bombolleta…” però també hi havia gent que les feia amb el folro eixe que no pega i es feia amb cel! I quedava súper “cutre”, i pensaves que a eixe company sa mare no el volia tant com a tu, que tenies un senyor folro!

 Però també existeixen els llibres famosos, com el de Embrujadas, que té una habitació per a ell soles! I mentres,els llibres que no ixen en les sèries, molt més humils, tots guardats en una estanteria, i compartint llitera, què dur és el món! I cap es queixa! Per no parlar del llibre de Harry Potter que és com una planta carnívora però la versió en llibre, tot el que troba s’ho menja!

I també podem parlar de llibres com els que apareixen a les sèries de televisió com Física o Química,que… mmmm (pensant), ah no!Oblidava que en eixa sèrie ningú té llibres! Tots a un institut amb 24 anys i fent com si feren batxillerat, però a que ningú de vosaltres ha vist a algun personatge amb un llibre? Es tan poc probable com veure-li’l a Belén Esteban! I parlant de llibres, no podem deixar de banda el fenomen separa llibres! És genial, tots tenim els calaixos plens de separadors d’aquest, de tot tipus de propaganda, però a l’hora de parar de llegir sempre acabem posant-li un paperet qualsevol! Quin futur li depara als separadors? (és com eixos objectes dissenyats per xafar els papers! Algú sap qui va inventar això? Què cosa més inútil)

Tot i això, què faríem sense els llibres? Gaudim-los ara que ningú decideix per nosaltres quins hem de llegir i quins no. La cultura ens fa lliures, recordeu-ho sempre…

10 centímetres de diferència en una mateixa talla…???

Això he llegit fa uns minuts en el periòdic 20minutos, que com molts sabeu acostume a llegir tots els matins. 10 centímetres? Aquest pot ser el punt que faja decidir a una persona començar amb una dieta o no. Quan tu tota la vida has emprat la talla 36,38, 40 o 42 i vas en les últimes setmanes a comprar roba i les prendes amb aquestos tallatjes no et caben, et fa pensar un poc en què serà de tú després dels nadals.

Plantejem-ho així: abans de menjar dolçets i fer la “marrana” amb el menjar de cap d´any, nadal, tortell de reis… ja no t´entren els pantalons… què passarà quan aplegen al seu fi les vacances? No vull saber-ho…

Però és molt cert que en moltes ocasions, aquelles tendes de roba en les que confiem com ara Bershka, Stradivarius, Pull and Bear o inclús Zara (que per cert pertanyen totes al mateix grup: Inditex, del que Amancio Ortega és propietari), ens fan creure que si emprarem una talla o dos per baix, estariem de millor vore.

Veus una blusa moníssima expossitada en un maniquí i penses: “Ésta me la compre!” però quina és la teua sorpresa quan al posar-te-la a tu et fa l´esquena ampla, curta de melic i amb conseqüència que se´t veja més del que voldries el culet. Aques problema està present en la majoria de les dones que van a comprar roba, encara que en molts casos també en els homes, encara que ells no li donen molta importància: si els agraden uns pantalons, se´ls posen i au! No pensen si els fa culet o no, o si els fa aparentar més menuts del que en realitat són.

Les dones en canvi, per poder comprar-nos uns “puñeteros” pantalons ens podem tirar fàcilment tota una vesprada, per a acabar dient al final: “ai… doncs tampoc m´acaben d´agradar aquestos. Ja tornaré un altre dia” .

Pot ser el problema el tinguem les dones, que ens deixem portar massa per l´opinió externa i que intentem sempre estar 10 per a la resta, i jo la primera!

Bailar salsa con 75 años

A los 75 años, Sarah Paddy se mueve y baila como una quinceañera. No es una mujer de goma, sino de carne y hueso, pero es capaz de dejar boquiabierto a quienes la observen bailar salsa.

Probablemente recordéis aquello que estoy comentando, ya que el pasado dos de diciembre ganó el concurso de Telecinco “¡Tú si que vales!” junto a su pareja Nico, de 29 años. Paddy dejó anonadado al jurado con sus piruetas, giros y habilidad corporal.

A pesar de los 46 años de diferencia, Paddy y Nico representan una exitosa pareja en el mundo de la salsa acrobática. Bajo el lema “Son del Timbal”, han recorrido 28 países para mostrar sus increíbles y fantásticas exhibiciones. La mujer británica y residente en España ha causado furor e impacto en gran parte del mundo. Algunos ejemplos de titulares que han hecho eco de esta noticia, son «La reina de la salsa tiene 75 años» (Il Seccolo XXI), «es la respuesta española a Susan Boyle» (Il Corriere della Sera), «Paddy bailó como si tuviera 20 años» (Times), «se ha convertido en la sensación de Youtube» (The Sun).

Ella asegura que bailar le ha rejuvenecido, a pesar de padecer problemas de salud como colesterol y medicarse diariamente. El baile ha sido su ayudante para afrontar la muerte de su marido. Así que, a modo de terapia, acudió a la academia de Nico para aprender flamenco, pero sus grandes dotes en la salsa no debían desperdiciarse. Este arte que le corre por sus venas comenzó con a penas dos años, cuando se decantó por el baile clásico. Tras un paréntesis matrimonial donde dejó de lado esta atracción, reanudó su gracia artística hace cinco años.

Personas más jóvenes que Paddy son incapaces de menearse con tal soltura. Vieja de edad, pero sin duda alguna, joven de espíritu y de físico. Esta mujer es un claro ejemplo para aquellos que afirman que los años no envejecen, sino rejuvenecen.

No cal que et recorde que… som amics

“Vols ser amiguet meu?”, “em deixes eixe joguet?, “quedem a les sis en el parc de baix de ma casa!”… eixes són algunes de les frases que deiem quan érem menuts, quan fèiem amics i quan evolucionava la nostra amistat! I sí, no és imaginació vostra, avui també parlem de l’amistat. Sonarà a repetició, però tracte de veure aquesta amistat des d’una altre punt de vista.

Tracteu de remuntar-vos als primers anys d’escola, a com vau muntar un grupet d’amics en el qual us sentíeu molt agust. Són els primers amb qui jugues, el primers nois o noies als que beses en “Botella”, els primers que t’ensenyen a dir “jo no he segut”, fins i tot els primers que toquen al timbre dient “està Núria?”. Però és evident que creixem, i canviem! Ja no estem a eixa escola tan petita on ens coneixem tots, sinó a la universitat, un món que obri mil portes o finestres, i no precisament a Blasco Ibáñez, sinó a una nova vida, alguns ni tan sols vivim en casa, sinó que anem a parar a un pis d’estudiants i damunt, sense saber cuinar res més que pasta de sobre.

 I la clau de tot açò: conèixer gent! Perquè d’això va la vida, pense. Conèixer gent per enriquir-te, per veure què és el que no t’agrada per no fer-ho tu igual o inclús per copiar-te frases que t’agraden d’ells com el meu peculiar, i ja cada vegada més avorrit: “a ningú que li passe”. Però si d’alguna cosa n’estic segura, és que quan coneixem gent és per a millorar! Com sempre, tot açò ho escric basant-me en casos, que em fan reflexionar sobre coses tan simples i properes com és l’amistat. En aquest cas em fixe en algú que després de setze anys amb un grupet de gent, fixe, amb el que sempre pot quedar, amb el que té certa estabilitat, decideix que no li ompli del tot. Jo mateixa he passat per aquesta situació de conèixer altra gent i sentir que en eixe precís instant, vols passar les tardes amb eixa gent nova. Pot ser és la novetat, és el canvi, la diferència, però no passa res per deixar allò de fa setze anys. Tampoc és precís deixar-ho, perquè tot es pot compaginar! Aquesta gent amb la que sempre has quedat no són la teva parella, no has d’estar sempre en ells per a què conten amb tu! Per mi, la grandesa de l’amistat és no haver de preguntar “som amics, no?” per saber que seguiu sent amics. És per això, que són amics, pel què haurien de comprendre que pots quedar amb altra gent i que quan puguis, ja els veuràs a ells.

 El que no entenc és gent o més bé “secta”, perquè eixa és la imatge que donen, que et demane explicacions per desaparèixer uns dies o que estiga desitjant que ho passes mal a un viatge estiuenc fora del país i que tornes amb la cua entre les cames i dient que tenies ganes de veure’ls! No es suposa que pel simple fet de ser amic teu t’alegraràs quan trobe l’amor de la seva vida o quan es riga encara que no siga per una gràcia que hages fet tu?

 Amb tot açò el que vull dir és que les amistats són a temporades. No vol dir que no tinguem uns amics fixes amb els que poder contar sempre, però sí significa que ens hem de deixar endur per allò que ens apetisca en el moment, sense por a fracassar. No sempre necessitem els mateixos consells, hi ha vegades en les que ens són necessàries paraules que només una persona ens pot donar… no canviem, sinó evolucionem, i allò més genial és que sempre és a millor. Canviar d’amics no és a millor ni a pitjor, simplement és allò que el nostre cor ens demana. Pot ser em preneu per algú amb idees descabellades, “romanticona”, i que es deixa endur pel que sent, però és que, si no fora així, viuríem una vida que, per molta estabilitat que ens done, no seria la vida que volem.

Tinc una mania inconfessable…

M´he col·locat davant el portàtil com cada dimecres i m´he preguntat de què podria parlar en aquest cas al bloc. Ha segut en eixe moment quan me n´he adonat que tenia el flexo a la dreta i l´he hagut de canviar de costat per què estic acostumà a veure´l a eixe costat i en fa mania tenir-lo a la dreta. En aquest moment he sentit una il·luminació: LES MANIES.

Coneixeu algú que no tinga una mania? És més, no en teniu vosaltres cap ni una? L´altre dia, sopant amb els amics a un bar, a un d´ells li van servir el menjar en un plat totalment blanc, mentre que als altres ens van servir amb un plat amb dibuixets per els costats. La meva amiga en va fer canviar-li el plat per què deia que no podia menjar a un plat que no tinguera dibuixets… “una mania com una altra” vaig pensar en eixe moment, però en aquest mateix moment la xica en concret agafà amb les dos mans l´entrepà que li havien portat en el plat i deixà la part de baix del pa mirant cap amunt, i la part de dalt mirant cap avall. En aquest mateix moment li pegà la volta a l´entrepà i seguí menjant…  Jo tota encuriosida li vaig preguntar per què ho havia fet i en va respondre que per què no soportava menjar un entrepà del revés. De sobte un altre amic en diu que ell també en te moltes, que per exemple no soporta tenir a l´escriptori de l´ordinador moltes carpetes soltes per el mix de la pantalla, que les ha de tenir totes ordenadetes, una altra es menjava les ungles des de que era petita… Tot açò, senyors, en una sopà en sis persones del meu entorn més proper… Vos imagineu la de gent que tindrà manies i ni tan se vol les contarà per por que el tracten de “pillat”?

He estat documentant-me (Rosa de documentació estaria molt orgullosa de mii!!), i algunes manies m´han semblat curioses, com per exemple gent que està llavant-se les mans constantment o que fa cruixir cada dos per tres els ossos de les mans, remenen vinc vegades el cafè amb la cullereta ambs d´enviar-lo a la panxa.

Pareix ser que hi ha gent que no pot dormir sense tapons, ja siga un dia que els veïns estiguen fent molt de soroll o no. Altres asseguren que abans de gitar-se han de mirar dins l´armari per veure si tot està correcte. També hi ha maniàtics de la neteja que no poden “tirar-se” al sofà mentre vejen un plat per rentar o la granera per passar. Hi ha gent que guarda els cd´s per ordre alfabètic o inclús per gènere… També apareixen maníacs de l´estudi. No haveu sentit mai això de “Jo soles estudie si pose música de fons”. Així en podria estar contant mil i una…

Amb aquesta actualització tan sols volia fer veure que tothom te manies, més o menys estranyes i hem de tenir en compte que aquestes es fan per calmar la tensió emocional d´una persona.

« Older entries Newer entries »